TAquilla d'aquest cap de setmana
24/2/10
Per veure la taquilla de l'estat espanyol podeu fer clic aquí
Read User's Comments
"Bal" Guanya l'ós d'or a la Berlinale i Polanski s'endú el de plata de millor director
22/2/10
La pel·lícula 'Bal' ('Mel') del cineasta turc Semih Kaplanoglu s'ha endut l'Ós d'Or, el premi més important, del festival de cine internacional de Berlín. 'Bal', produïda entre Alemanya i Turquia, està protagonitzada pel jove Bora Altas. En recollir el premi, un dels productors ha dit que no podia ser d'una altra manera perquè 'als ossos els hi agrada la mel', fent referència a l'ós que dona imatge al certamen i al títol de la pel·lícula. El film de Roman Polanski 'The Ghost Writer' ha estat premiat amb l'Ós de Plata a la millor direcció. La pel·lícula de Polanski era una de les que partia amb més possibilitats a la Berlinale, tot i l'absència del cineasta, que està sota arrest domiciliari a Suïssa. A continuació teniu un petit resum del que va donar de si la Berlinale 2010.
Crítica; "La Cinta Blanca": l'educació de l'odi
19/2/10
Aquí os deixo una crítica publicada a la revista de cinema "La Butaca" de la pel·lícula "La Cinta Blanca", de Michael Haneke, guanyadora dels premis més importants del cinema europeu i amb tres nominacions als Òscars.
Soberbia radiología social de la educación de una generación que supondría el germen del nacionalsocialismo alemán. La sospecha no resoluta recorre “La cinta blanca” como arma del discurso hanekiano que invita a la reflexión.
Afirma Michael Haneke, radiólogo exquisito de la podredumbre humana, que su intención para con el discurso cinematográfico es la de ampliar ese problemático margen para el espectador en el que no importa tanto lo que se cuenta como lo que no se cuenta, o se cuenta fuera de campo. Lo que otrora se convirtió en la base de la gramática más punitiva del autor, la misma que recorría las excelsas "Funny Games"(1997) o "La Pianista" (2001) y las hacía insoportables e hipnóticos ejercicios de flagelación moral, alcanza en "La cinta Blanca" una nueva dimensión, si cabe más tremebunda: con menos explicitud off-screen, la mayor penetración de ese molesto calado que logra indefectiblemente el cine del austríaco, se erige aquí desde la consciencia que el espectador adopta, apriorísticamente, de la repercusión posterior de aquello que le es expuesto.
Rodada en blanco y negro, Haneke refuerza con la elección tanto la contextualización socio-histórica como la opresiva atmósfera de crimen y castigo, la duplicidad moral que pervierte cual veneno lento una pequeña población luterana del norte de la Alemania inmediatamente anterior a la Primera Guerra Mundial. A través de una voz narradora que busca más el distanciamiento con los hechos que la visión subjetiva, asistimos a la serie de acontecimientos desgraciados que alteran el status quo al tiempo que la narración alterna su foco con la educación que los niños y adolescentes de la aldea reciben. En ese contexto, figuras única y significativamente bautizadas por su desempeño social, como el barón, el pastor o el doctor sirven a distintos fines: el barón explicita el carácter feudal e introduce la fricción interclasista, como puntos de partida también necesarios para entender el germen del odio; el pastor hace palmaria la asfixiante obligación de la inocencia en el infante, permanentemente anulado por la aplastante culpa que le ha sido impuesta; y el doctor escenifica los horrores subterráneos de la doble moral, generadores de traumas que también participan de ese fatal caldo de cultivo generacional.
Si “El lector” de Bernhard Schlink se posicionaba como obra literaria clave en el sopesamiento de los “círculos de culpa” y la complicidad de una nación en la responsabilidad del ascenso y terror del nacionalsocialismo alemán (algo que, por cierto, ni la adaptación a la novela a manos de Stephen Daldry ni la fallida "Good" supieron trasladar a la pantalla tan bien como un filme en principio ajeno como era "Vals con Bashir"), no es descabellado señalar a “La cinta blanca” como el reverso germinal de aquella, uno que acude a la raíz misma para relatar lo que Manohla Dargis (The New York Times) ha venido a denominar «una historia sobre la fundación del nacionalsocialismo». Pero, más si cabe, y al margen de fascismos específicos, la cinta de Haneke quiere subrayar el impacto de la educación y los riesgos implícitos en la evolución de una idea, de una doctrina inculcada. Y lo hace con desesperanza y gelidez, infundiendo la sospecha nunca resoluta del espectador sobre la candidez de un grupo de niños que parecieran traducciones hanekianas de los infantes de "El Pueblo de los Malditos" (Wolf Rilla, 1960), y destrozando sin clemencia el único ápice de inocencia incorruptible, encontrado aquí en Karli, hijo de la comadrona del pueblo que padece síndrome de Down. Otra víctima más, al fin y al cabo, del pesimismo humanístico, marca del autor, aquí conjugado en uno de sus más devastadores ensayos y, también, el más cercano a la historia que éste se ha permitido.
Calificación: 8/10
Estrenes setmana 19-26 de febrer
   |
   |
| |
| ● Amores locos ● Arthur y la venganza de Maltazard (Doblatge disponible en català) ● El solista ● I'm not there ● Percy Jackson y el ladrón del rayo ● Shutter Island |
| |
"Celda 211" Gran triunfadora de la nit dels Goya
16/2/10
Els pronòstics s'han complert i la gala dels Goya 2010 ha coronat "Celda 211" com la pel·lícula de l'any. S'ha endut vuit Goyas, dels setze a què optava, entre els quals els més importants: el de millor pel·lícula, millor direcció i millor actor. "Ágora" d'Alejandro Amenábar ha perdut el pols i s'ha endut set premis, la majoria tècnics. La gran perdedora ha estat "El baile de la victoria", de Fernando Trueba, que no s'ha endut cap dels premis a què optava. Però la nit dels premis del cinema espanyol també ha deixat molts altres guanyadors, entre els quals la catalana Mar Coll com a millor directora novella, i moltes altres coses, com el glamur de la catifa verda, la imatge de Penélope Cruz i Javier Bardem junts, la reconciliació de Pedro Almódovar amb l'Acadèmia, l'humor d'Andreu Buenafuente i una arenga del president de l'Acadèmia de Cinema a tots els seus membres.
Daniel Monzón, Luis Tosar, Alberto Ammann i Marta Etura han sortir pletòrics de la gala del cinema espanyol, en què s'ha reconegut la seva feina a "Celda 211". Millor pel·lícula, millor director, millor actor protagonista, millor actor revelació i millor actriu de repartiment han estat els premis principals que s'ha endut, però també els de millor guió adaptat, millor muntatge i millor so. Vuit de setze.
En la part tècnica, en canvi, és on ha triomfat l'altra gran pel·lícula de l'any, "Ágora". Tenia tretze nominacions i la cinta d'Amenábar s'ha hagut de conformar amb el reconeixement al millor guió original, millor direcció artística, millor direcció de producció, millor maquillatge i perruqueria, millors efectes especials i millor vestuari. També s'ha endut el Goya a la millor fotografia, premi que ha recaigut en el fotògraf barceloní Xavi Giménez.
Altres protagonistes de la nit han estat Lola Dueñas, premiada com a millor actriu protagonista per "Yo, también". I és que els ha arrabassat l'estatueta a Penélope Cruz, a Maribel Verdú, a Rachel Weisz. El director Fernando Trueba ha vist com la seva "El baile de la victoria" marxava amb les mans buides malgrat les nou nominacions.
I la millor direcció novella ha estat per a la catalana Mar Coll. La gran triomfadora dels Gaudí catalans també ha vist reconeguda la seva feina a "Tres dies amb la família".
La reconciliació
Premis a banda, un dels moments de la nit ha estat l'aparició del cineasta Pedro Almodóvar, que, després de cinc anys renyit amb l'Acadèmia, ha fet una aparició a l'escenari a última hora per lliurar el premi a la millor pel·lícula. Almodóvar ha atribuït al "pesat" president de la institució la seva presència a la gala. També és destacable la primera aparició oficial junts dels mediàtics Penélope Cruz i Javier Bardem.
Al públic i no a la família
El director de l'Acadèmia del Cinema espanyol, Álex de la Iglesia, també ha estat un dels triomfadors de la nit. En el seu discurs com a màxim representant del sector, no s'ha mossegat la llengua. Només començar ha recordat als assistents que ja estava bé de donar les gràcies a la família i els ha empès a agrair-ho al públic. Un públic que, tal com ha destacat el president de l'Acadèmia, aquest 2009 ha anat més que mai als cinemes a veure pel·lícules espanyoles, una oportunitat, diu, que cal aprofitar.
El president de cinema ha aprofitat les seves paraules per recordar la necessitat d'enfortir la indústria i fer pel·lícules millors per poder competir amb Hollywood. Ha parlat de superar els desacords i ha fet una crida a les televisions, perquè són les que poden facilitar aquest canvi qualitatiu i ajudar a aixecar pel·lícules que gaudeixen d'un èxit internacional.
Després de ressenyar que hi ha "molta gent que no té glamur ni surt a les revistes" i que es dedica a muntatge, so, maquillatge, elèctrics, etcètera, que no té "la sort" de poder treballar, va tornar a referir-se a la bona collita del cinema espanyol el 2009, per a qui va demanar un aplaudiment.
El palmarès
- Goya a la millor pel·lícula: "Celda 211"
- Goya a la millor direcció: Daniel Monzón, per "Celda 211"
- Goya a la millor direcció novella: "Tres dies amb la família", de la jove directora Mar Coll
- Goya al millor guió original: Alejandro Amenábar i Mateo Gil, per "Ágora"
- Goya al millor guió adaptat: Jorge Guerricaechevarría i Daniel Monzón, per "Celda 211"
- Goya al millor actor protagonista: Luis Tosar, per la seva interpretació a "Celda 211"
- Goya al millor actor de repartiment: Raúl Areválo, pel seu paper a "Gordos"
- Goya a l'actor revelació 2010: Alberto Ammann, pel seu paper a la cinta "Celda 211"
- Goya a la millor actriu protagonista: Lola Dueñas, per "Yo, también"
- Goya a la millor actriu de repartiment: Marta Etura, per la seva interpretació a "Celda 211"
- Goya a l'actriu revelació 2010: Soledad Villamil, pel seu paper al film "El secreto de sus ojos"
- Goya a la millor direcció artística: Guy Hendrix Dyas, per "Ágora"
- Goya a la millor direcció de fotografia: Xavi Giménez, pel seu treball a la superproducció "Ágora"
- Goya a la millor direcció de producció: José Luis Escolar, per "Ágora"
- Goya al millor muntatge: Mapa Pastor, per "Celda 211"
- Goya als millors efectes especials: Chris Reynolds i Félix Bergés, per la pel·lícula "Ágora"
- Goya al millor so: Sergio Burmann, Jaime Fernández i Carlos Faruolo, per la seva feina a "Celda 211"
- Goya al millor maquillatge i perruqueria: Jan Sewell i Suzanne Stokes-Munton, per "Ágora"
- Goya al millor vestuari: Gabriella Pescucci, pel film "Ágora"
- Goya a la millor cançó original: "Yo, también", del compositor Guille Milkyway, per al film "Yo, también"
- Goya a la millor música original: Alberto Iglesias, per la banda sonora de la pel·lícula "Los abrazos rotos"
- Goya a la millor pel·lícula d'animació: "Planet 51"
- Goya a la millor pel·lícula documental: "Garbo: el hombre que salvo el mundo"
- Goya a la millor pel·lícula hispanoamericana: "El secreto de sus ojos", del director Juan José Campanella
- Goya a la millor pel·lícula europea: "Slumdog millionaire. Quién quiere ser millonario?", de Danny Boyle
- Goya al millor curtmetratge d'animació: "La dama y la muerte", de Javier Recio Gracia
- Goya al millor curtmetratge documental: "Flores de Ruanda", de David Muñoz López
- Goya al millor curtmetratge de dicció: "Dime que yo", de Mateo Gil
- Goya honorífic: al director Antonio Mercero
Els millors moments de la gala dels Goya
"Celda 211" s'imposa en els Goya
Daniel Monzón, Luis Tosar, Alberto Ammann i Marta Etura han sortir pletòrics de la gala del cinema espanyol, en què s'ha reconegut la seva feina a "Celda 211". Millor pel·lícula, millor director, millor actor protagonista, millor actor revelació i millor actriu de repartiment han estat els premis principals que s'ha endut, però també els de millor guió adaptat, millor muntatge i millor so. Vuit de setze.
En la part tècnica, en canvi, és on ha triomfat l'altra gran pel·lícula de l'any, "Ágora". Tenia tretze nominacions i la cinta d'Amenábar s'ha hagut de conformar amb el reconeixement al millor guió original, millor direcció artística, millor direcció de producció, millor maquillatge i perruqueria, millors efectes especials i millor vestuari. També s'ha endut el Goya a la millor fotografia, premi que ha recaigut en el fotògraf barceloní Xavi Giménez.
Altres protagonistes de la nit han estat Lola Dueñas, premiada com a millor actriu protagonista per "Yo, también". I és que els ha arrabassat l'estatueta a Penélope Cruz, a Maribel Verdú, a Rachel Weisz. El director Fernando Trueba ha vist com la seva "El baile de la victoria" marxava amb les mans buides malgrat les nou nominacions.
I la millor direcció novella ha estat per a la catalana Mar Coll. La gran triomfadora dels Gaudí catalans també ha vist reconeguda la seva feina a "Tres dies amb la família".
La reconciliació
Premis a banda, un dels moments de la nit ha estat l'aparició del cineasta Pedro Almodóvar, que, després de cinc anys renyit amb l'Acadèmia, ha fet una aparició a l'escenari a última hora per lliurar el premi a la millor pel·lícula. Almodóvar ha atribuït al "pesat" president de la institució la seva presència a la gala. També és destacable la primera aparició oficial junts dels mediàtics Penélope Cruz i Javier Bardem.
Al públic i no a la família
El director de l'Acadèmia del Cinema espanyol, Álex de la Iglesia, també ha estat un dels triomfadors de la nit. En el seu discurs com a màxim representant del sector, no s'ha mossegat la llengua. Només començar ha recordat als assistents que ja estava bé de donar les gràcies a la família i els ha empès a agrair-ho al públic. Un públic que, tal com ha destacat el president de l'Acadèmia, aquest 2009 ha anat més que mai als cinemes a veure pel·lícules espanyoles, una oportunitat, diu, que cal aprofitar.
El president de cinema ha aprofitat les seves paraules per recordar la necessitat d'enfortir la indústria i fer pel·lícules millors per poder competir amb Hollywood. Ha parlat de superar els desacords i ha fet una crida a les televisions, perquè són les que poden facilitar aquest canvi qualitatiu i ajudar a aixecar pel·lícules que gaudeixen d'un èxit internacional.
Després de ressenyar que hi ha "molta gent que no té glamur ni surt a les revistes" i que es dedica a muntatge, so, maquillatge, elèctrics, etcètera, que no té "la sort" de poder treballar, va tornar a referir-se a la bona collita del cinema espanyol el 2009, per a qui va demanar un aplaudiment.
El palmarès
- Goya a la millor pel·lícula: "Celda 211"
- Goya a la millor direcció: Daniel Monzón, per "Celda 211"
- Goya a la millor direcció novella: "Tres dies amb la família", de la jove directora Mar Coll
- Goya al millor guió original: Alejandro Amenábar i Mateo Gil, per "Ágora"
- Goya al millor guió adaptat: Jorge Guerricaechevarría i Daniel Monzón, per "Celda 211"
- Goya al millor actor protagonista: Luis Tosar, per la seva interpretació a "Celda 211"
- Goya al millor actor de repartiment: Raúl Areválo, pel seu paper a "Gordos"
- Goya a l'actor revelació 2010: Alberto Ammann, pel seu paper a la cinta "Celda 211"
- Goya a la millor actriu protagonista: Lola Dueñas, per "Yo, también"
- Goya a la millor actriu de repartiment: Marta Etura, per la seva interpretació a "Celda 211"
- Goya a l'actriu revelació 2010: Soledad Villamil, pel seu paper al film "El secreto de sus ojos"
- Goya a la millor direcció artística: Guy Hendrix Dyas, per "Ágora"
- Goya a la millor direcció de fotografia: Xavi Giménez, pel seu treball a la superproducció "Ágora"
- Goya a la millor direcció de producció: José Luis Escolar, per "Ágora"
- Goya al millor muntatge: Mapa Pastor, per "Celda 211"
- Goya als millors efectes especials: Chris Reynolds i Félix Bergés, per la pel·lícula "Ágora"
- Goya al millor so: Sergio Burmann, Jaime Fernández i Carlos Faruolo, per la seva feina a "Celda 211"
- Goya al millor maquillatge i perruqueria: Jan Sewell i Suzanne Stokes-Munton, per "Ágora"
- Goya al millor vestuari: Gabriella Pescucci, pel film "Ágora"
- Goya a la millor cançó original: "Yo, también", del compositor Guille Milkyway, per al film "Yo, también"
- Goya a la millor música original: Alberto Iglesias, per la banda sonora de la pel·lícula "Los abrazos rotos"
- Goya a la millor pel·lícula d'animació: "Planet 51"
- Goya a la millor pel·lícula documental: "Garbo: el hombre que salvo el mundo"
- Goya a la millor pel·lícula hispanoamericana: "El secreto de sus ojos", del director Juan José Campanella
- Goya a la millor pel·lícula europea: "Slumdog millionaire. Quién quiere ser millonario?", de Danny Boyle
- Goya al millor curtmetratge d'animació: "La dama y la muerte", de Javier Recio Gracia
- Goya al millor curtmetratge documental: "Flores de Ruanda", de David Muñoz López
- Goya al millor curtmetratge de dicció: "Dime que yo", de Mateo Gil
- Goya honorífic: al director Antonio Mercero
Els millors moments de la gala dels Goya
"Celda 211" s'imposa en els Goya
Crítica de "The Road" (La carretera)
L'altre dia vaig llegir una crítica a La Butaca.net que em va semblar interessant. Tracta sobre la pel·lícula The Road (La carretera):
Dignísima adaptación de la novela de Cormac McCarthy. John Hillcoat disfruta de una excelente caligrafía, pero no alcanza el pesimismo inherente y hedor a muerte de la novela. Magníficos Viggo Mortensen y Kodi Smit-McPhee.
El peso que el escritor Cormac McCarthy ha adquirido en la narrativa norteamericana reciente se ha correspondido con un creciente interés del cine hacia su obra. Si bien “Todos los caballos bellos” (Billy Bob Thornton, 2000), primera traducción de una novela suya a la pantalla, no acertaba a encontrarse con la esencia de la escritura McCarthiana, sí lo hacía “No es país para viejos” (Joel y Ethan Coen, 2007), tan nihilista y desgarrada como su equivalente en papel, pero sin dejar de lado el toque Coen. “The road (La carretera)”, cinta que clausurara el pasado Festival de Sitges, era otro gran título que esperaba su turno, y el atrevimiento se revelaba incluso mayor si atendíamos a la premisa: un escenario post-apocalíptico en el que un hombre y un niño vagan tratando de sobrevivir un día más, aferrándose a un último resquicio de humanidad en un mundo que ya no se lo puede permitir.
Pese a que la sequedad y la desesperanza asumida en la gramática de McCarthy no se presentaban mimbres fáciles para una adaptación a gran escala, es justo reconocer que John Hillcoat ha conseguido un notable equilibrio entre la arisca literatura del autor y las concesiones emotivas al gran público. Esto quiere decir que “La carretera” sigue sin complejos la senda iniciada por los hermanos Coen, pero donde a aquellos les bastaba insuflar su estilo para dar otra dimensión a la obra de partida, Hillcoat prefiere depurar las imágenes ofrecidas por el escritor y preocuparse por alcanzar algún grado de emotividad en su fidelidad a la novela original. En estos menesteres sus mayores aliados son Nick Cave y Warren Ellis, firmantes de la banda sonora y continuadores de una cierta tendencia de introducir compositores de sensibilidades más externas a las partituras para cine (hablamos de la banda sonora de Jonny Greenwood para “There will be blood [Pozos de ambición]“, o la de los mismos Cave y Ellis para “El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford”). Su música puntúa sin oportunismo, cala sin insistir. Sus notas suenan como la última esperanza de una humanidad casi extinguida.
Sin embargo, más allá de los aportes de la banda sonora, Hillcoat necesita señalar cada momento en el que estamos llamados a emocionarnos. Hay una cierta imposición del sentimiento, resultado de un lenguaje visual que tiene dificultades para incorporarlo como suyo. Es indiscutible que “La carretera” escenifica extraordinariamente el mundo devastado que ideó McCarthy, y que no hay fisuras en la labor de Viggo Mortensen y Kodi Smit-McPhee. Pero el pesimismo inherente y el hedor a muerte de la obra literaria no son los de la cinematográfica. Hillcoat es un adaptador extremadamente fiel, pero te hace recordar siempre que está adaptando. Con todo, y sin alcanzar la excelencia, la suya es una dignísima adaptación capaz de absorber la escasa fe en la humanidad que destilaba la novela.
Calificación: 7/10
Dignísima adaptación de la novela de Cormac McCarthy. John Hillcoat disfruta de una excelente caligrafía, pero no alcanza el pesimismo inherente y hedor a muerte de la novela. Magníficos Viggo Mortensen y Kodi Smit-McPhee.
El peso que el escritor Cormac McCarthy ha adquirido en la narrativa norteamericana reciente se ha correspondido con un creciente interés del cine hacia su obra. Si bien “Todos los caballos bellos” (Billy Bob Thornton, 2000), primera traducción de una novela suya a la pantalla, no acertaba a encontrarse con la esencia de la escritura McCarthiana, sí lo hacía “No es país para viejos” (Joel y Ethan Coen, 2007), tan nihilista y desgarrada como su equivalente en papel, pero sin dejar de lado el toque Coen. “The road (La carretera)”, cinta que clausurara el pasado Festival de Sitges, era otro gran título que esperaba su turno, y el atrevimiento se revelaba incluso mayor si atendíamos a la premisa: un escenario post-apocalíptico en el que un hombre y un niño vagan tratando de sobrevivir un día más, aferrándose a un último resquicio de humanidad en un mundo que ya no se lo puede permitir.
Pese a que la sequedad y la desesperanza asumida en la gramática de McCarthy no se presentaban mimbres fáciles para una adaptación a gran escala, es justo reconocer que John Hillcoat ha conseguido un notable equilibrio entre la arisca literatura del autor y las concesiones emotivas al gran público. Esto quiere decir que “La carretera” sigue sin complejos la senda iniciada por los hermanos Coen, pero donde a aquellos les bastaba insuflar su estilo para dar otra dimensión a la obra de partida, Hillcoat prefiere depurar las imágenes ofrecidas por el escritor y preocuparse por alcanzar algún grado de emotividad en su fidelidad a la novela original. En estos menesteres sus mayores aliados son Nick Cave y Warren Ellis, firmantes de la banda sonora y continuadores de una cierta tendencia de introducir compositores de sensibilidades más externas a las partituras para cine (hablamos de la banda sonora de Jonny Greenwood para “There will be blood [Pozos de ambición]“, o la de los mismos Cave y Ellis para “El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford”). Su música puntúa sin oportunismo, cala sin insistir. Sus notas suenan como la última esperanza de una humanidad casi extinguida.
Sin embargo, más allá de los aportes de la banda sonora, Hillcoat necesita señalar cada momento en el que estamos llamados a emocionarnos. Hay una cierta imposición del sentimiento, resultado de un lenguaje visual que tiene dificultades para incorporarlo como suyo. Es indiscutible que “La carretera” escenifica extraordinariamente el mundo devastado que ideó McCarthy, y que no hay fisuras en la labor de Viggo Mortensen y Kodi Smit-McPhee. Pero el pesimismo inherente y el hedor a muerte de la obra literaria no son los de la cinematográfica. Hillcoat es un adaptador extremadamente fiel, pero te hace recordar siempre que está adaptando. Con todo, y sin alcanzar la excelencia, la suya es una dignísima adaptación capaz de absorber la escasa fe en la humanidad que destilaba la novela.
Calificación: 7/10
La Carretera
View more presentations from Marc.
TOP 20 de pel·lícules més taquilleres
14/2/10
Aquí teniu el llistat de les vint pel·lícules més taquilleres amb un líder recent: Avatar
1. Avatar (2009) $2,239,605,653
2. Titanic (1997) $1,835,300,000
3. The Lord of the Rings: The Return of the King (2003) $1,129,219,252
4. Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest (2006) $1,060,332,628
5. The Dark Knight (2008) $1,001,921,825
6. Harry Potter and the Sorcerer's Stone (2001) $968,657,891
7. Pirates of the Caribbean: At World's End (2007) $958,404,152
8. Harry Potter and the Order of the Phoenix (2007) $937,000,866
9. Harry Potter and the Half-Blood Prince (2009) $933,956,980
10. Star Wars: Episode I - The Phantom Menace (1999) $922,379,000
11. The Lord of the Rings: The Two Towers (2002) $921,600,000
12. Jurassic Park (1993) $919,700,000
13. Harry Potter and the Goblet of Fire (2005) $892,194,397
14. Ice Age: Dawn of the Dinosaurs (2009) $887,773,705
15. Spider-Man 3 (2007) $885,430,303
16. Shrek 2 (2004) $880,871,036
17. Harry Potter and the Chamber of Secrets (2002) $866,300,000
18. Finding Nemo (2003) $865,000,000
19. The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring (2001) $860,700,000
20. Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith (2005) $848,462,555
1. Avatar (2009) $2,239,605,653
2. Titanic (1997) $1,835,300,000
3. The Lord of the Rings: The Return of the King (2003) $1,129,219,252
4. Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest (2006) $1,060,332,628
5. The Dark Knight (2008) $1,001,921,825
6. Harry Potter and the Sorcerer's Stone (2001) $968,657,891
7. Pirates of the Caribbean: At World's End (2007) $958,404,152
8. Harry Potter and the Order of the Phoenix (2007) $937,000,866
9. Harry Potter and the Half-Blood Prince (2009) $933,956,980
10. Star Wars: Episode I - The Phantom Menace (1999) $922,379,000
11. The Lord of the Rings: The Two Towers (2002) $921,600,000
12. Jurassic Park (1993) $919,700,000
13. Harry Potter and the Goblet of Fire (2005) $892,194,397
14. Ice Age: Dawn of the Dinosaurs (2009) $887,773,705
15. Spider-Man 3 (2007) $885,430,303
16. Shrek 2 (2004) $880,871,036
17. Harry Potter and the Chamber of Secrets (2002) $866,300,000
18. Finding Nemo (2003) $865,000,000
19. The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring (2001) $860,700,000
20. Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith (2005) $848,462,555
Llançament DVD Febrer
12/2/10
| Llançament DVD febrer: "Los límites del control" (4 Febrer) / "La cruda realidad" (9 Febrer) / "Moon" (9 Febrer) / "Gamer" (18 Febrer) /"La clienta" (18 Febrer) / "Gordos" (23 Febrero) / "Mapa de los sonidos de Tokio" (23 Febrer) / "Michael Jackson's This is it" (23 Febrer) /"Expediente 39" (24 Febrer) / "G-Force: Licencia para espiar" (24 Febrer) / "Katyn" (24 Febrer) / "Malditos bastardos" (25 Febrer) |
Les estrenes d'aquesta setmana són les següents:
|
Cap d'aquestes pel·lícules ha estat doblada al català.
"Tiana y el sapo" aconsegueix 2,7M$ a l'Estat Espanyol en tan sols un cap de setmana.
11/2/10
Podeu descarregar la notícia i les dades de taquilla d'aquest cap de setmana amb format PDF a aquí. A continuació en teniu el format online:
Les estrenes d'aquesta setmana a l'estat espanyol són:
Tiana y el sapo
The Road (La carretera)
Precious (V.O.S.C disponible. Més informació)
El padrastro
Loca obsesión
Luna caliente
"Avatar" bat rècords de taquilla a tot el món!
"Avatar" ja es pot dir que és la pel·lícula més taquillera de la història del cinema en àmbit mundial, i és que ja fa gairabé una setmana que ja ha atrapat els 1900 milions recaptats per "Titanic", del mateix director. Actualment "Avatar" se situa entorn als 2050 milions de dòlars i el millor de tot és que la pel·lícula encara s¡està projectant a uns 520 cinemes de l'Estat espanyol i es preveu que la xifra augmenti encara més.
.jpg)
Per altre banda, dir que els cinemes es neguen a deixar de projectar "Avatar", perquè, segons ells, encara dóna bons resultats. Com que "Avatar" ocupa gairabé totes les sales existents equipades amb el sistema de 3D, és per això que altres estrenes de pel·lícules en 3D, com és el cas de Viatge a l'Àfrica, han hagut d'aplaçar el dia de l'estrena per l'abril. Ara s'haurà de veure si aquest fet enganxa també a Toy Story 3, que té prevista l'estrena al Juny.
Per altre banda, dir que els cinemes es neguen a deixar de projectar "Avatar", perquè, segons ells, encara dóna bons resultats. Com que "Avatar" ocupa gairabé totes les sales existents equipades amb el sistema de 3D, és per això que altres estrenes de pel·lícules en 3D, com és el cas de Viatge a l'Àfrica, han hagut d'aplaçar el dia de l'estrena per l'abril. Ara s'haurà de veure si aquest fet enganxa també a Toy Story 3, que té prevista l'estrena al Juny.
Estrenem Blog!
Benvinguts al meu blog personal. Aquest blog tractarà de notícies, rumors, estrenes, etc... de cinema. Espero que us agradi i espero també actualitzar-lo sovint! Gràcies!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
