Crítica "Shutter Island"

La quarta col·laboració entre Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio es bolca, més que en cap altra amb l’excepció de L’aviador, en les capacitats interpretatives de l’actor amb el qual el director se sent més còmode: ni amb Robert De Niro o Harvey Keitel, els seus comodins dels anys 70 i 80, va enllaçar tants films junts i va elaborar tants personatges perquè fossin explotats pels dots, limitats, de DiCaprio.
L’agent federal que interpreta està pràcticament en tots els plans del film, cosa que té la seva lògica tenint en compte la resolució del relat. Shutter Island, l’acció de la qual transcorre en un centre per a criminals dements el 1954, està plantejada com un thriller amb atmosfera de cine de terror, una barreja genèrica en què Scorsese se sent còmode perquè li permet invocar molts dels seus referents: la producció fantàstica de Val Lewton Bedlam, que tenia lloc en un manicomi, o el film de Sam Fuller Corredor sin retorno, que era una exploració brutal de la bogeria, per no citar El gabinet del doctor Caligari, un clàssic expressionista que, pel que sembla, va estar en la base de tot.
El resultat és desnivellat, amb unes textures suggerents que contrasten amb l’artificialitat dels seus efectes especials en els somnis escabrosos. Scorsese converteix el centre psiquiàtric en un cos orgànic, una successió d’espais laberíntics i estances gòtiques. Perquè la idea última és la de restituir la imatgeria gòtica del gènere, de manera que no hi falten el cementiri, la cripta, la tempesta, el penya-segat i el far, elements constituents de tants relats gòtics.
Scorsese no aconsegueix conferir al producte tot el misteri ­necessari, però la pel·lícula té alguna cosa més que correcció en les seves imatges ben encaixades. No és l’Scorsese de Taxi Driver, però a Shutter Island hi ha algun aspecte d’aquest autor desbocat i atrevit que va dibuixar fa anys un nou panorama per al cine nord-americà.